Local molt, molt just, amb menjar de qualitat i RQP correcta si ens atenem als plats, però amb ambient sorollós per l’aglomeració i tipologia de públic
Trobada número 26 de 3(o+)aTaula i aquesta vegada triava el subsector junior del sector masculí. I a les 13:30 puntuals, entràvem a Ipar Txoko, que amb el nom ja es dedueix que és basc.
De fora no promet massa i fins i tot el cartell trencat del carrer, no dona masses bons presagis.
Un cop dins, tampoc ni l’entorn ni l’escenificació (i no cal entrar en detalls) hi ajuda i en canvi trobes que un divendres migdia de novembre, les taules estan totes reservades i algunes amb grups, tot i que no molt nombrosos. I això sense oferir “menú de mediodía”..!.
Avanço que el menjar és de molt bon nivell, dins la lliga de menjar clàssic basc. I veureu la bona pinta d’alguns dels plats a les fotos. D’entrada no ofereixen carta i els plats són cantats per qui fa les funcions, del que habitualment anomenem maître. Les cartes cantades sense preu, solen horroritzar a molta gent, però si el públic segueix acudint, vol dir que no horroritzen la suficient o bé que el lloc mereix confiança, com per no patir el pànic escènic que provoca un maître ensinistrat en escurar butxaques, típic del molts llocs ‘guais’ de nova creació... I podem donar fe de que no és el cas de Ipar Txoco.
Ens van oferir com aperitiu, els típics pinxos de xistorra i com de costum, vam començar compartint 3 plats. Unes sardines confitades i ben acompanyades, una truita de bacallà i unes cloïsses de bona mida en salsa verda. Els tres plats de bon nivell i els vam gaudir plenament.
Com plats principals cada un de nosaltres va triar el que li venia de gust: uns calamars en tinta que va ser el plat menys satisfactori de tots, i a la fotografia encara sembla pitjor, un rap fet a l’estil Orio i turbot al mateix estil i els dos al bon nivell típic del peix de qualitat amb un mínim d’intervenció de cuina.
La carta de vins prou àmplia i per tant mereix bona nota, que encara puja més si observem que els preus dels vins, són pràcticament a nivell de botiga. Ens vam decantar per un GRESA de la DO Empordà, a base de Garnatxa, Carinyena, Sirà i Cabernet, que com la majoria de vins de la gent de Vinyes d’Olivardots, sol resultar exitós.
Vam prescindir de postres, degut a que ja no teníem massa gana i per escurçar l’estada allà, doncs el soroll començava a ser aclaparador. Aquest va ser el cost que tenint en compte que no vam prendre postres i només una ampolla de vi entre tres, es va quedar en 50 per cap. Per tant el preu mitjà d’aquest lloc, podem fixar-lo en uns 10€ més per cap, si es fan postres i no es va escàs de vi.
I quina és la conclusió final del lloc?. Doncs és una mica difícil de definir... A la pregunta de si tornaríem, el 66,6% del grup, es va definir com “va a ser que no”, degut a motius “ambientals” i no pas gastronòmics... mentre l’altre 33,3%, no es va definir..
I en canvi ens va sorprendre l’èxit del lloc i el que estès pla a vessar. I pensem que deu ser aquest ‘encant’ que tenen els llocs amb aspecte ‘garrulu’ en els que el menjar és bo. Deuen tenir una estranya eròtica, que posa catxondo a tot el públic que n’és fidel. I un argument típic que utilitzen els defensors, és “aquest mateix menjar en un altre lloc, ves a saber el que costaria”.
I si que segurament costaria una mica més, però no pas tant com per donar el valor que donen a aquests llocs... Com que els plats principals, van anar de peix, si el comparem amb llocs com Estimar, si que el trobem econòmic, però tampoc cal anar de Sant Pere a Sant Pau. Vaja, que hi han d’haver gustos per tot i contents de que tinguin el seu públic.
RESUM
- Local molt, molt just
- Menjar de qualitat
- RQP correcta si ens atenem als plats
- Soroll molest per l’aglomeració i tipologia de públic
- Puntuació ponderada = 6,6 (d'acord amb els 12 paràmetres que comentem a la pestanya "Els nostres principis")
