Local molt ben recuperat i mantenint la seva imatge tradicional. Els plats estan ben resolts i la cuina és de tall clàssic..
Nova trobada de 3(o+)aTaula i hem continuat en la línia de llocs “novetat”, amb el remodelat Leopoldo. Aquest cop la tria era a càrrec del Jordi i la tasca d’escriure a càrrec del Ricard, tot i que amb opinió consensuada pel grup.
De tothom és coneguda la trajectòria de Casa Leopoldo, i els seus anys de glòria en un Raval de vida molt dura, en que era pràcticament obligat arribar i sortir en taxi del restaurant. Actualment el Raval s’ha obert a partir de la Rambla que porta el nom del barri i aquest local, després d’uns mesos de tancament, ha tornat a obrir, de la ma d’empresaris del món de la restauració, però sense trencar el seu aire interior i respectant al màxim la filosofia de la carta.
Tornar a locals que han estat reoberts, sempre és un esport de risc, en el que la nostàlgia pot jugar una mala passada, caient en el tòpic de que “ja no és el mateix”. Per tant anàvem bastant mentalitzats de que calia ser objectius. I crec que ho vam aconseguir. D’entrada dir que els plats presentaven molt bon nivell i que la carta, sense ser la mateixa de fa uns anys, mantenia una acceptable semblança, en quant a filosofia.
Aquesta vegada érem 4 a la Taula i com entrants i per no variar el nostre funcionament habitual, vam demanar 4 primers a compartir, que normalment un dels factors que considerem, és que siguin fàcils de repartir. Van ser unes croquetes de pernil de gla, molt bones i amb excel·lent textura interior, uns calamars a l’andalusa amb excel·lent punt de fregit, uns bunyols que van resultar correctes i una cassoleta de cap i pota amb cigrons i picanteta, que també va merèixer els elogis dels 4 components.
Com plats principals, ja cada un al seu aire. Un tàrtar molt correcte, una de cua de brau al vi de priorat acompanyada de puré de patata ratte, que per la seva abundància va permetre tastar cua a tots quatre i va rebre elogis per unanimitat, també un arròs de verdures, que en front de la contundència de la resta de plats, podia semblar com més light i uns peus de porc desossats i cruixents amb espardenyes, que van rebre comentaris molt positius del Jordi.
 |
| La ració de cua era molt abundant i el plat no reflexa la quantitat, que va arribar en la cassola que veieu al fons |
 |
| Com que laa foto del plat no feia honor a la quantitat, vam fer aquesta foto quan ja havíem servit dos plats |
No quedaven masses ganes per a postres i per fer la foto vam demanar un cheesecake. La carta de vins, podria millorar, però té pinta d’estar creada a partir de criteris de determinats proveïdors i els preus superaven el factor x2 respecte a botiga, cosa que desmotiva una mica. Ens vam limitar a demanar una ampolla d’un correcte DO Empordà, el Senglar 2014.
El servei va resultar voluntariós i amable, però com equip es notava la manca de rodatge, que resulta obvia si tenim en compte la seva recent apertura.
I a la tertúlia que normalment fem post dinar, en algun bar extern al restaurant, ens van sorgir alguns dubtes, en el sentit d’endevinar el futur del restaurant, per veure si podrà aconseguir un target de públic, que li permeti un futur estable.
No sempre, només amb bona cuina, es triomfa. Tenim com recent exemple, el tancament del Louis 1856, en que la cuina era excel·lent i el servei fins i tot massa servicial i no ha quallat. I en aquest cas, els preus poden ser un handicap, doncs tot i que nosaltres vam limitar-nos a una ampolla de vi, que a més era dels més econòmics, i amb unes úniques postres, si fem l’extrapolació a una comanda més típica, el preu hagués pujat dels 46€ que vam pagar, fins a 60€ i sense caure en cap de les opcions més cares...
El dia que vam estar, les sales estaven més buides que plenes i els comensals es podien classificar en dos grans grups... El d’edat avançada que anaven a veure com havia quedat el “seu antic Leopoldo” i l’altre grup, anava d’amiguetes del sector, que imaginem treballen en altres torns. La majoria de taules saludaven efusivament al responsable del lloc, que aquell dia no s’havia disfressat de cuiner, tal com es mostrava recentment en una recent fotografia promocional.... 😉😉😉. Algunes de les taules en algun moment van fer créixer el volum de sonoritat, i fins i tot, uns van entrar triomfalment i el van saludar al crit de “venimos a ayudarte a pagar el alquiler”.
A veure com evoluciona, però crec que el següent pas, serà tirar d’agència i a més dels articles de premsa, contractar a alguns dels palmeros habituals que estan a la venda, i ja tirar d’instagramers d’aquells que se ponen loc@s de l’excitació.
RESUM
- Local molt ben recuperat i mantenint la seva imatge tradicional
- Menjar molt ben resolt, amb molts plats de tall clàssic
- Falta veure si podran mantenir les despeses d’un local amb molta capacitat, on el cost mitjà per comensal, està pels voltants de 60€, o els caldrà evolucionar cap a algun altre model
- Bon equip de servei, tot i que amb la lògica manca de rodatge dels inicis
- Puntuació ponderada = 8,1 (d'acord amb els 12 paràmetres que comentem a la pestanya "Els nostres principis")
